El món ahir. El safareig i l'escorxador públics

El món ahir. El safareig i l'escorxador públics

El món d’ahir
Què ens expliquen les fotografies del Fons d’Imatges de l’Arxiu Històric de l’Escala?

El safareig i l’escorxador públics

Fons Josep Esquirol. 0082. Arxiu Històric de l’Escala
Postal editada per Josep Esquirol a principi del segle XX.

Josep Esquirol va editar postals de diferents temàtiques al llarg de la seva carrera fotogràfica, sovint agrupades en sèries temàtiques. En destaquen les referents a les novetats de les excavacions de l’antiga ciutat d’Empúries, o bé la sèrie més artística que va anomenar Caps d’estudi, amb retrats de pescadors en la seva vellesa, o la sèrie de Cales de la Costa Brava, entre d’altres.
També era una persona molt interessada en els avenços tècnics i urbanístics de la societat i per aquest motiu no va deixar de documentar el nou edifici de l’escorxador, el 1913, actualment seu del Museu de l’Anxova i de la Sal. L’antic escorxador era a l’antic port (on ara hi ha la casa del Gavià)i es va traslladar fins als afores del poble, aplicant les normatives higienistes i de salubritat que des de la segona meitat del s. XIX s’anaven aplicant a tot el territori. Els principals equipaments que es volien modernitzar i que apliquessin mesures higièniques eren les escoles, els mercats, els cementiris, els escorxadors, la xarxa de subministrament d’aigües potables i el clavegueram.

El lloc escollit per la seva ubicació fou al costat de la font i el safareig públic, aprofitant la canalització d’aigua dolça, construïda el 1796, per abastir d’aigua dolça al nucli antic. Al ser una població de costa, la majoria dels pous eren d’aigua salmàstiga i per cuinar ja anaven bé, però per veure i per rentar la roba era millor disposar d’aigua dolça. I aquesta s’aconseguia de la font de la Fornaca, a uns tres kilòmetres de distància. Es transportava l’aigua per una canalització subterràniament que aprofitava el desnivell del terreny perquè l’aigua fluís. Per assegurar millor la circulació de la mateixa, es varen construir uns pilans de pedra al llarg del recorregut perquè hi entrés aire i millorés la circulació de l’aigua. Dels pilans de pedra que seguien la canalització en deriva el topònim Camp dels Pilans, nom amb què es coneix la barriada escalenca per on passa l’obra d’infraestructura. Per fer arribar l’aigua el més a prop possible a la població, es va excavar el safareig i la font sota nivell del terreny per aconseguir més desnivell i guanyar uns metres més. Tot i així, la font i el safareig distaven una distancia d’un quilòmetre i mig del centre del poble.